Pere Gimferrer: Paranys

Paranys


Poetry is the subject of the poem.
Wallace Stevens


I

Diuen que Apollinaire escrivia
aplegant fragments de converses
que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,
com els retalls de diari de Juan Gris,
                                                         paranys
quan el fons és més nítid que la figura central,
a primer terme, una mica estrafeta, ben bé reduïda a angles i
   espirals ―els colors són més vius als finestrals del capvespre:
   un dring
a la cabana de la infància ―d’això parlava Hölderlin
i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall venecià
Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schiller que
   aquell noi amic seu
encara que una mica tímid i amb la natural manca d’experiència
(tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvel menyspreu del vell
   davant la poesia d’un jove: ell ja n’havia fet, de versos, i -li
   semblava-molt més serens, o millors, o, si més no, amb aquell
   classicisme que en garantiria la perpetuïtat),
perquè l’art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als darrers
   anys, a la seva mare,
li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apreses de petit,
i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons mal cosits,
   coses petites i òbvies
com les de Rimbaud a Abissínia, o a l’hospital
―Que je suis donc devenu malheureux!―
i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per això en
    diem poetes.
Així? La crucifixió d’alguns no és potser més que un signe,
i és l’equilibri d’altres la grandesa i la mort.
i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al crepuscle) el
    preu que es paga
per aquell que tenia el nom a l’aigua escrit.
Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs: Eurídice encara
    és morta
damunt els commutadors elècrics i la blavor d’una sala tèbia com
    la caixa d’un piano de caoba.
El món d’Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda d’Orfeu,
com el retorn d’Eurídice dels inferns, les bicicletes, els nois que
    venien de jugar al tennis i mastegaven chewing gum,
rosses esquenes, cossos daurats ―delicats―, les noietes de mitjons
    vermells i ulls blaus d’Adriàtic que bevien gin amb taronja,
les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en dèiem noies
    topolino.
(el topolino, no sé si l’heu conegut: era un cotxe de moda, o freqü-
    ent, als happy forties),
però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexacte, però el
    color del gin amb taronja
où sont où sont the dreams that money can buy?


II

Aquest poema és
un seguit de paranys: per al
lector i per al
corrector de proves
i per a
l’editor de poesia.
                           És a dir,
que ni a mi no m’han dit allò
que hi ha darrera els paranys, perquè
fóra com dir-me el dibuix
del tapís, i això
ja ens ha ensenyat Henry James que no
és possible.